hoy también llegarà

mi piace questa fine di ottobre. anzi, mi fa proprio impazzire. caldino. giornate ancora lunghe. belle. col sole. anche se so che durerà poco. che sta per finire. almeno per me. domani vado a trovare un po' del freddo irlandese. ma, per una volta, farò finta di niente, proverò a non soffrire il freddo, il vento e mi diveritirò in giro per dublin.

ahir després del ja mitic contavalli - el marco regala birres si responem bé a les seves preguntes. soc poc ràpida però quan demana la capital d catalunya, salto, no m'equivoco i bec una birra a la seva salut. i a la de tots. màniga curta i cervesa a la mà. sortim. un ratet, dic. i anem cap a piazza maggiore. concerts a cada cantonada. batukada i els argentins que ens fan ballar. però just en el moment de subidon subidon subidon han de parar. i la festa s'acaba. cantem nosaltres i piquem de mans. el juan fa anar el diabolo. arriba la roser peke. em miro al voltant. piazza maggiore, de nit, és espectacular. l'ombra de nettuno, que ens acompanya. vull fer-li una foto ma non ci riesco.

poi (ri)prendo la bici e faccio quello che mi piace di più....scendere da via indipendenza, vuota, completamente vuota. scendoooo e non mi fermo. fino a quando perdo una scarpa che mi vola. poi freno. arrivo a casa sudando. con un po' di paura guardo le maledette cabine telecom. ma niente si muove. non succede nulla.

arrivo a casa e leggo jack lo squartatore. tanto per.

playing: en hora buena - nosotrash

coming out

escolto coming out de the killers mentre recordo tots els moments d'aquests dies. dies que visc en un estat hipnòtic. barreja d'alegria i moments amargs amargs, que son dificils d'empassar. suposo que ès per allò de que les bones i les males noticies sempre vénen juntes. però no perdo l'optimisme. tutto tutto si sistemerà. entro a la recta final abans de dublin. em cuido poc i malament. em diuen de sortir, i surto. li dic a la deina: "torno d'aqui a una hora". però aquesta hora es converteix en moltes d'altres. i torno a les 5 del mati, després de caminar hores per la perifèria de bologna. rollo suburbis via libia i san donato. anem a una festa al costat del sant'orsola. barreja de polacs guapos guapos, italians buitres, xilens amb impulsos gesticuladors i els ja mitics ejpanish. international partytime. desprès caminant fins al covo on - oh sorpresa - no em deixen entrar. i ja van dues nits que em quedo a la porta. aquest cop és perquè em barallo amb el buttafuori - eufemisme italià per dir segurata....jo faig conya amb l'uri a la porta i el segurata (alt dos metres, un armari) es pensa que l'insulto. i ja la tenim liada. i a mi no em fan callar de males maneres. però abans que les coses se'n vagin de les mans, la meva part mès racional em frena. acabo (acabem) a la carpa de sota, menjant una pizza massa freda pel meu gust, bevent tots d'una unica cervesa. però la nit ès jove. i caminar no cansa a ningu. o potser a l'oscar si, que s'arrossega per san donato, mentre l'uri riu i el jordi va dient "genial el covo". i què voleu em sap greu...em sento força responsable. per això decideixo (ara sé que ells tres riuran) convidar-los a dinar a casa el diumenge. i després de que m'acompanyin fins la porta de casa - culpa de l'uri again, quedem que ens veurem el dia seguent. macarrons amb salsitxa i espetec per dinar. i parlem del barça-madrid, hi ha ganes hi ha ganes. abans, piazza maggiore, concerti in giro...hi vaig amb l'aleix, a veure el seu coinquillino, que sona al mig de via delle clavature, un so molt alla negramaro. però no està mal. arribo a l'irish amb la diana que m'espera estressada fora. i no faré gaires comentaris. la colònia ejpanish celebrant la victòria de l'alonso, les hores que passen, massa birra, taules plenes i aquella calor asfixiant agobiant.......mal de cap i un barça que m'agrada poc. i a més, veure el partit amb l'alvaro més merengue que mai a darrera que no para no para no para no para. buff. surto i baixo amb la bici fort fort fort fins que arribo a casa i simplement ignoro les cabines vermelles. no fos cas que. dilluns....em llevo, maletes i cap a rimini. a estar una mica amb el meu ale...a aprofitar qualsevol moment per riure amb ell.

i aquesta nit?

Comença el fred. Bologna es trasforma, canvia. El cel, més gis que dies enrera, amenaça pluja constant. Els carrers estan plens. Over booking a la montagnola, i per via indipendenza. És dissabte, i ja se sap. Els bolognesos surten a passejar. Jo m’arrossego pels carrers. Bassals i fulles molles. Cremallera amunt. Tardor tardor tardor. I la tos, el refredat que no m’abandona. Ahir nit absolutament surrealista. Sopar a casa el simo, al final de via massarenti. Com cuina!….i quins vins. feia temps que no menjava aixi. És culpa de la dolors, que em posa en uns fregaos que tela. Conversa surrealista amb els dos profes d’agrònoms sobre oques i catalunya. I l’altra que treballa en el mon de la moda i parla de la silicona i quin tacte té. Conclusio: aquest any es porten les noies arrissades i ben planes. Mentrestant, algu destapa un digestiu licor de nous fet a casa que no sé si m’ajuda a estar millor o pitjor. Agafem el 14 fins le due torri, baixem fins a Irnerio. “Bienvenido, bienvenido” ens obre la porta en Daniel amb un melo que fa de cubata, amb un cocktail dins. Molt caribenyo, molt tropical. Festa improvitzada, la cuina a tope, music make the people come together. I au. Després la nit no sé massa bé com avança. Simplement autoblu i cap al covo. Tinc ganes de ballar. Moltes. Arribem i gran cua...després d’esperar i esperar i esperar arribem a la porta. Estem a punt d’entrar. e scatta la rissa. Gran baralla, pinyos per tot arreu, no entenc res del que crida aquell borratxo de la panxa grossa. M’és igual tot. Jo només vull entrar i ballar totes les cançons que sento des de fora i que m’agraden. Provem a fer avalanxa. Serà pitjor. Rebo un missatge de la diana, és a dins: “soc a la sala petita, ballant london calling…” ufff. I mentre sento com sona london calling decidim marxar. No es pot entrar. Hi ha massa marder. Tornem al centre. Els altres han caigut amb la bici i s’han quedat per via zamboni. Trobem al de les rastes (com es deia?) i ens acompanya un tros. Abans de marxar cap a casa, un taglio di pizza i au.

Que no falti mai la pizza com a final de nit.

Que no falti mai.

playing: groovie times - the clash

come fratella e sorello

no importa que faci fred. que les mans se't quedin gelades anant amb bici. que el coll et cremi mentre respires. grans dies - i grans nits. octubre. mi piace mi piace. expedicio ciclista a via mazzini. ens esperen la petita roser, amb luca i lucia (que ens preparen un sopar alucinant) amb l'ajuda de chef alvaro (nada despreciable su corte de verduras). mengem, bevem vi del barato, lambrusco en quantitats industrials. em sento la febre pujar i pujar fins que deliro. i ja no sé on soc ni qui soc ni què hi faig. tot de cop fa calor. després fred. risotto, insalata di pollo e verdure, patate al forno con rosmarino. mhhh. episodis brutals com quan la roser s'emociona i comença a explicar el joc de les blanques i les negres. ho prova, ho torna a provar. no acaba les frases. comença amb català, "roser, en castellano joder!" - per respecte a la clara i l'alvarejo, "roser, in italiano cazzo!", aquest és en vincenzo....i la petita rousi en italià, català i castellà explicant un joc inexplicable. sense massa sentit. un dels que m'agraden a mi, però els altres flipant. cada cop fa més calor. la banda sonora és bastant repetitiva. proveu a observar durant deu minuts a la roser i la lucia. si s'estan quietes, us dono un premi. la lucia no deixa cap canço sonar més de trenta segons. la roser s'encén un piti darrera l'altre. mentrestant la mònica té una interessant conversa amb l'alvaro....

alvaro: "llega mi hermano domani!"

moo: "pero que es? fratella o sorello?"

i em sembla que feia temps que no reia tant com ahir a la nit. com, després de jugar un cop i un altre a l'assassi,...(no recordava com m'agrada jugar a aquest joc), decidim marxar. és tard, fa fred i anar amb bici no es posa gens bé. claus perdudes, tots a sota els cotxes, la mermelada de la roser, la clara robant llums dels paletes, els crits del tren, que semblen plors de nen, històries de por, viali mig buits de cotxes....l'uri que m'espanta quan arribo a casa rollo veig ombres roser, veig ombres....aix

estic feliç. feliç com un tornavis. ja torno a ser estudiant. de màster universitari. un any més a bo. a viure. a tope. tot va simplement bé.

sweet sweet october.....no t'acabis mai.

sweet october

woody è fantastico, come sempre. scoop. infiliamo i viali con la bici. ale mi segue, io seguo lui. andiamo fino a porta saragozza. prima siamo stati un po' al contavalli, a bere la birra insieme agli altri. poi fa freddino quando saliamo sulla bici e via. ma ne vale la pena. il film, voglio dire. mi fa ridere un casino. woddy è semplicemente un grande. nn c'è altro da aggiungere. semplicemente, se avete il tempo, andateci. è da vedere.

els dies passen més ràpid del que sembla. el sol encara es deixa veure i l'octubre ens regala moments per no oblidar. jo estic nerviosa. em mossego les ungles. escolto musica i canto i ballo per descarregar energia. enyoro la meva bici, ara quasi cadavèrica. m'enfado i em desenfado amb una facilitat absurda. sort en tinc de tenir qui m'aguanta i no es cansa dels meus alts i baixos constants. serà la tensio acomulada. serà que el meu futur és més inestable que mai. serà això. si si.

pero las fiestas y los buenos momentos y las conversaciones in piazza siguen. yo lo veo todo de color rojo. sera la ciudad. sera su gente. y yo que sé. alguien me explica sus aventuras en el tren, diosmio, parece una pelicula. hay quien sigue y persigue. mister x quiere tener identidad desconocida, para asi poder hacer lo qué le dé la gana. un poco a lo hombre invisible. para no ser visto, pero verlo todo. uri recibe la visita de su novia y tiene - porfin! - cama grande, las chicas organizan un equipo de futbol, por ahora fantasma. pero va a dar que hablar. si si. mientras todo tiene gusto a cerveza, o a ron con coca, o a vino bueno barato. o a lo que sea. no quiero que llegue el frio. asi estoy demasiado bien.

playing: take me out - franz ferdinand

hit

Diumenge. Domenica. Sol solet vine’m a veure, vine'm a veure que tinc fred. Surto de casa i sento l’aire de tardor. Però fa sol. I s’hi està bé rebé. Em miro – amb una barreja de ràbia i tristesa – la meva fenomenal bala roja. Ahir un cotxe la va atropellar. Literalment. Havia anat a veure a l’alvaro a casa seva i quan marxàvem a sopar a casa l’uri, me la trobo tota torta, plena de bonys. L’eix qui sap on. L’equilibri inexistent. Tot i això, la vaig arrossegar tota la nit. No l’abandono, ella mai no ho faria. Total, agafo la bici de l’ale i cap amunt. A aprofitar per fer fotos. Que fa un dia genial. Splendido. Arribo in piazza i em perdo pels carrers. El diumenge és el millor moment per espiar els bolonyesos en el seu estat més pur. O almenys els que surten a passejar pel centre. Jo els observo. Passo Da Zanarini i se’m fa la boca aigua. Terrassa al sol, mil delicies per menjar. La pijeria és simplement omnipresent. Em sento entre fora de lloc i voyeur, amb les dues màquines a la mà. Vull que em confonguin amb una simple turista més. Bologna és una paradoxa continua. No deixa de sorprendre’m. Bologna la fighetta que el diumenge fa colazione al bar més car, més in, més cool, bologna la fighetta que surt a donar el volt amb porsches i ferrari descapotables. Bologna la fighetta que compra i passeja per les galeries de roba de via farini. On un simple moneder val el mòdic preu de 1500 euros. I al tombar la cantonada, eccola. Bologna la misera, la pobre. La Bologna del violinista que toca una melodia massa trista per un mati tant maco. La Bologna de la dona que s’amaga entre els portals foscos, avergonyida per haver de demanar. La Bologna del yonkie que s’arrossega per via d’azeglio entre mirades de menyspreu. Dures. Seques. Fredes. Jo em perdo entre les dues bolognes. És com un cop de puny a l’estomac. Em vénen nàusees carregades de culpabilitat. Haig de sortir d’aquests carrers si no vull amargar-me el que em queda de diumenge. Això és el que passa quan jugues a ser intocable. Quan penses que a tu res no et pot ferir. A mi, certes imatges visuals m’acaben matant. Agafo via castiglione i arribo fins a le sette chiese. Hi ha mercat i em distrec mirant objectes vells, remenant llibres. Vinils. Fins que es fa tard i marxo a dinar. La tarda passa mandrosa, estudiant. Mirant i espiant els veins per la finestra. Escoltant cançons que tenia mig oblidades. Llegint les fabuloses històries d’Ellis. Però al meu cap segueix ressonant la melodia d'aquell violinista...trista trista i ofegada.

5 ottobre 2006

piove fuoco su bologna. o quasi. beh, forse esagero. ma a me piace - è sempre stato cosi - esagerare. fuori viene, pian pianino, l'autunno. non è ancora qua, ma sento che ormai manca poco. si sta bene ancora in piazza, a non far niente, a vivere le giornate con la tranquillità di chi sa che tutto va e andrà bene. vorrei avere la certezza, vorrei essere convinta di quello che scrivo. ma il certo è che non si sa dove si va. ecco. grande - nuova - filosofia, la mia. oggi gran festa per ale. mamma mia, nn sopporto vederlo con tutta quella tensione in faccia. forse non mi ci abituerò mai. ma è andata alla grande. lui è stato bravissimo. e ora la fine è un po' più vicina. lui sa, e io so, che quello di oggi conta poco o nulla, ma alla fine e un passo in più. e poi si vedrà. per il resto, tutto procede alla grande. serate improvizzate che poi diventano subito fantastiche. conversazioni con sapore a birra semicalda. ballare in piazza senza vergogna. pettegolezzi e confessions on the dancefloor. a me, la vita, piace cosi.

playing: things - nancy sinatra

dime quien eres y te diré con quien andas

quitaros la mascara.
joey popcorn entra en la vida de blog and rock con un soltura increible. y la vuelta en escena de la chica misteriosa no me deja indiferente. serà - quién sabe - question de electricidad y palomitas? dificil mezcla. son dos personajes. cobardes. que se esconden tras identidades que no existen. yo les provoco. les quiero visibles y con nombre, cara y ojos. pero a la vez me gusta ese misterio. esos anonimos que no son anonimos, esos ojos que todo lo controlan. que todo lo siguen. porque sé que estan alli, esperando, al acecho. y me gusta. aunque sinceramente, no llego a entender las preferencias - sexosentimentales - de la chica misteriosa. créeme, el andaluz no es un buen partido. le gustan demasiado el wisky y las mujeres (oh! frase de la mitica cancion del grupo kannon - a diario) y la fiesta pachanguera, por las calles, tirado hasta que encuentre quien le ayude a meter a puesto su cama. a base de gritarlo a voces en santo stefano cae una giulia, una lucia, una stefania. lo que sea. y que decir de joey popcorn, que en base dos se caga en todo. que esta siempre alli, en todo momento. que no se acojona ante nada, ni tansiquiera ante un curso NON avanzato de italiano. él, que con su nivelazo, se ve forzado a repetir hasta el infinito el ya mitico "io sono joey popcorn".

nada. personajes que viven en las calles de bologna. y que, junto a gennaro (también conocido como megafono) forman parte de su fauna humana. si por causalidades de la vida os encontrais delante joey popcorn o la chica misteriosa (y eso vale tambien por gennaro)....simplemente huid.

playing: material girl - madonna

peroooo

alvaro busca desesperadamente alguien con quien compartir un poco de wisky. no ve hadas, pero le falta poco. es el club de la comedia in person. hablo con ese y el otro debajo los porticos. las noches de octubre tienen eso que todavia se puede estar fuera, manga corta y cerveza fresquita. dentro, lo inhumano. un dj que me sabe a demasiado poco. carne y pocas ganas de socializar con el italiano medio esterotipado. confesiones y cotilleos. y un kebab a las 2. para que la absenta no nos haga volar demasiado. cosas que pasan. cosas que hay. sergi quiere ir a napoli. yo me apunto. aunque todavia no sé que va a pasar con mi vida bolognese. la semana empieza bien. y va a terminar mejor. de momento, martes de estrés. me subo a mi bala roja y persigo a los autobuses (o son ellos los q me persiguen a mi) mientras voy a tope por san vitale, strada maggiore. me contamino un poco. todavia mas. dejo que los tubos de escape me llenen de eso mis - ya maltratados - pulmones. y nada. luego cita a ciegas en nettuno. y manga corta. hace casi calor. pero calor, calor. tengo ganas de calle, de plazas, de aperitivos...tengo ganas de que este verano inusualmente largo, dure todavia un po' di più. quizas para siempre.

playing: fake tales of san francisco - arctic monkeys

less than zero

és un d'aquells personatges que t'atrapa i no et deixa. llegeixo trossos de la seva autobiografia. llegeixo tots els seus llibres. em falta el primer, less than zero. després hauré tancat aquest cicle dedicat a bret easton ellis. autor genial - endimoniat. llibres plens de violència i pornografia. té un no sé què d'irvine welsh a l'americana. canvien els escenaris: el leith walk d'edimburgh passa a ser la cinquena avinguda. i la classe urbana no és la dels suburbis escocesos, sino la de rics, riquissims, fills de papà, productors, directors, artistes, bussiness man. però el fil, el quid de tot plegat és el mateix: l'apatia. la droga. el nihilisme. el lassez-faire. Ellis crea un personatge tant gran com el de patrick bateman. un monstre. l'escòria. i el fa tan real que t'hi enganxes, t'atrapa. al mon d'Ellis, els vampirs prenen cocktails i van a la piscina, al mon d'Ellis, qui no es fa de coca, o xanax, o heroina, o valium, simplement no és. no existeix. és un mon de festes, de plaer. i de misèria. l'han definit de moltes maneres, jo passo de fer-ho. simplement llegeixo els seus llibres. m'agrada com escriu. m'agrada molt.

en base 2

somio - o malsomio - que un dia em llevo i tinc 60 anys. i que no recordo res de la meva joventut. i que tot i saber que l'he viscut, no soc capaç de recordar absolutament res, ni el més petit detall. parlo amb els meus amics i tothom em pren per boja. i jo em desespero perquè dels 23 he passat als 60 i de la meva vida passada no recordo res. em llevo suant. i em miro al mirall. no fos cas que descobris cabells blancs i arrugues. però soc la mateixa. decideixo que tot plegat és un motiu més per no parar. per fer mil coses. per sortir cada vespre, per aprofitar els matins, les tardes...clar que aquesta hiperactivitat a la bolonyesa està acabant - literalment - amb la meva energia. estic una mica dèbil. potser té rao la lau quan em diu que hauria de prendre vitamines. demà mateix començo. perquè suposo que la meva dieta, pobre en carn (m'estaré convertint en vegetariana sense voler-ho?) i rica en verdures congelades, no ajuda gens. o potser és que cremo tota la meva energia fent steps al gimnàs a ritme de sexy back? boh. chi lo sà.

ahir festa a casa els asturians...m'agrada veure com a les 8 la dolors ja va amb el vodka a la mà ballant shakira shakira, com l'uri no para amb les palomitas, ni l'alvaro amb la franceseta, com a les 9 arribem (després de ser vilment desallotjats) a santo stefano i trobem una fabulosa missa in diretta. al mig de la plaça. m'agrada veure com perdo el jersei i l'ale es carrega de paciència i m'acompanya per tooota bologna a buscar-lo. m'agrada fer jocs tontos al mig de la piazza, en base 2. i m'agrada molt dibuixar sols. no m'agrada tant tenir mal de panxa i de coll i haver de marxar abans d'hora. però m'agrada que sigui diumenge, que l'ale em desperti amb petons, que faci calor, que el sol sigui fort, que faci dia de platja. d'estiu. 1 d'octubre genial. sé que ahir em vaig perdre una super festa pop-trash al TPO. Les cares de la diana i l'anna parlen soles. ens arrosseguem fins a la linea per fer una coca-cola. escoltem els del costat (que parlen un dialecte desconegut) i tenim una d'aquelles superconverses sobre itàlia, els seus vicis, les coses que no van bé, les que van encara pitjor...arribem a la conclusio que li cal una forta empenta a aquest pais. que no es oro todo lo que reluce. marxo cap a caseta. la cri se'n va demà, tot està ple de maletes, bosses, fotos arrencades. demà arriba la sofia, més maletes, bosses, fotos per enganxar. jo m'ho miro tot com una espectadora. c'est la vie.